Llàgrimes

El xiquet plorava i plorava. La mare, davant de la televisió, es lamentava i es queixava de la vida que li havia tocat viure. El xiquet plorava i plorava. La mare començava a posar-se cada vegada més nerviosa. El plor cada vegada més fort; el xiquet amb la cara banyada per llàgrimes. La mare agarrava la tela del sofà amb força amb la mà dreta, mentre apretava les dents per no cridar. El xiquet, el nadó, plorava. Els ulls de la maren semblaven carregats de desesperació i ràbia, un ulls encesos que semblaven cremar. El xiquet plorava. La mare esclatà: -Què et passa collons, què et passa? Per què no parles, eh, digues, per què no parles? Només saps que plorar, ala, plorar com si fores el centre del món, com si jo no poguera veure la televisió perquè tu hages decidit plorar. Què vols, dis-me, què vols? T'has pixat, t'has cagat? No ja sé què vols, vols pit, només vols pit, mamelles, tot el dia pensant en les mamelles. Ets com ton pare! No feia una altra cosa que pensar en les mamelles: no em mirava a la cara, no em feia mostres d'estima, em feia sentir com una merda; només mamelles i mamelles. El fill de puta cabronàs del teu pare... Que descanse en pau. Mai sabrà com l'estimava. - I la mare començà a plorar, més fort encara que el nadó.