Està fosc. És tard... O potser no? No ho sap. Està fosc, sí, però és normal dins d'eixa cova, o d'eixa cambra. Realment, no sap on es troba, ni com ha arribat fins allà. Quin dia serà? Quin mes de l'any? Nota el fred, segurament serà hivern, però quant de temps porta allà? No ho pot recordar, no recorda res que no siga que fa una estona ha obert els ulls i estava allà dins, en eixe indret fosc i desconegut.
Cridar o callar? Si ningú no sap que està allà dins potser cridar siga una solució. Però, i si està segrestat? Si crida potser el maten o el torturen; no sap que pot ser pitjor.
Decideix deixar córrer el temps, però quant de temps? Com ho calcularà? De nou, dubtes. Mai s'havia plantejat abans com reaccionar en una situació així.
S'alça a les palpentes i intenta descobrir on està, què és aquell lloc. És inútil. Toca i acarona les parets, mou les mans inútilment per a veure si descobreix algun objecte que li puga servir de pista. Però res.
-Calma, xic. Tu eres molt valent i molt llest, sabrem eixir d'esta, entre els dos podrem.- Aquelles paraules que pronuncia per a ell mateix li donen força... o no? de sobte s'adona que està parlant sol, que s'està tornant boig. I arriben els dubtes de nou.
Continua tenint fred però sua. Serà la por? Quant de temps haurà passat des que ha obert els ulls? Es mira el canell per a mirar l'hora. Allò sí que li preocupa. No sap si és més inútil pel fet que no du rellotge o pel fet que no es veu res. Es colpeja la cara.
-Hola??- S'ha decidit a cridar. Se'n penedirà ara?. Els dubtes altra vegada. La por li augmenta. I si l'han sentit els segrestadors? I si ara vénen a per ell? Tem per la seua vida.
Se senten uns passos. Dos peus, una persona camina decididament cap a on és ell. El cor accelera. Morirà? Confirma que els passos van cap a ell, cada vegada els sent més a prop, cada vegada caminen més ràpid. Si no l'assassinen, potser serà perquè ja haurà mort d'un infart. Més a prop, podríem dir que ja arriben. Busca de nou amb les mans un lloc on refugiar-se. És inútil. S'haurà d'enfrontar amb el perill cara a cara, com un home, com en la guerra de jove. Cloc, cloc, cloc. Ja els pot sentir com si xafaren dalt seu, com si poguera tocar aquell so amb les mans. Més fort: cloc, cloc, cloc. I de sobte, quan sembla que ja està al seu costat els passos s'aturen.
Se sent una clau. Algú obre una porta. Veu la llum. Han obert la seua cambra. El mataran.
Cau defallit a terra, l'adrenalina i la por li han superat.
-Pare, què fas? Què et passa? Per què cridaves?
-Ah, eres tu, filla. I clar, açò és la casa. Perdona l'esglai. És la meua edat, ja saps, 86 anys no deixen ningú indiferent. Està tot bé. No et preocupes. - Se sent ridícul.
