Objectiu per a l'estiu:

Evitar les rimes internes.

Autodescripció alienant d'un altre temps que tornarà.

Un espelma plora per la calor del foc. Ho sent, de veres, però m'és necessari. Escric quasi d'amagat en un racó silenciós i el txac txac del boli ressona i traspassa el barandat i em retorna. El boli amb poca tinta i unes lletres que alternen intensitat. Veges si no és com nosaltres.

T'escric a tu sabent que mai no ho llegiràs, que tota aquesta verbigràcia està destinada a engroguir, acumular pols, potser el fem, potser el foc, potser la lectura malenconiosa d'ací uns anys.El que volia ser un cant d'enyorança esdevé una cutre lamentació d'un escriptor que mai ho ha estat: que mai ho serà, em vas dir. I plore com l'espelma. La llàgrima tria caure allà on la lletra era més clara i intensa: s' esborrona.

Manca acció en la història.  I com ha de ser? No ens quedava acció, érem mecànics com la lluna que seguix el sol, com el rellotge. Exactament com el rellotge: de vegades sense piles. I ara que t'evoque tot són colors i cants d'ocell, xiquets que juguen, ametlers en flor, encontres inesperats, regals d'aniversari, poemes, cinema, jocs eròtics,  pessigolles, drogues legals, acudits roïns, un bes inesperat, sang en ebullició, dieta dolça, teatre, circ... Després l' ombra, després la nit. S' apaga el fanal.