Què et passa, Alacant, que ja no em mires?
Em conten que eres una altra i has canviat,
em conten que abans somreies.
Què et passa, Alacant, que ja no parles,
que les palmeres ja no ballen?.
Diuen que t'has transformat.
Diuen que t'han transformat,
que els cavalls ja no cavalquen,
i que les gents ja no t'aclamen.
Que passen els dies i no et pots expressar,
que mires al cel i busques la pluja,
que mires al terra i et destrossen la platja.
Ah! La platja... Diuen que la remor del mar
ofega els teus crits d'auxili, però alguns et sentim
des de la muntanya, des del que queda de muntanya.
Intentem ajudar-te, perquè tu ho eres tot.
Tu, Alacant, eres el meu còmplice,
m'has espiat i ho saps tot de mi, però
has sabut guardar el secret. Tot queda entre tu i jo.
Et somie perquè no puc recordar-te,
ja m'hauria agradat. I t'estime. I no et deixaré d'estimar.
