Toc.

Toc, toc, toc. I després un silenci. Toc, toc, toc. I res. Ningú obre. TOC, TOC, TOC. Insisteix, perquè sap que hi ha algú a casa, perquè sap que a l'altre costat de la porta està ella i perquè sap que l'espera.

Toc. Només un toc. Un toc, suau, quasi inaudible, un toc de desesperació davant d'aquella situació. Toca a la porta i no toca al timbre. I ho fa perquè sempre ha sigut així; ho fa perquè ella el reconega i abans d'obrir o de no fer-ho sàpiga qui n'hi ha a l'altre costat.

Toc, toc, toc, toc. Prova ara amb quatre colps forts i lents, cada colp transmet més desesperació i incertesa, cada colp transmet més ganes d'enderrocar aquella porta, de plantar-si dins la casa i dir-li, amb amor i violència, tot el que sent. Però sap que no seria sensat fer això. Decidix esperar.

Clon, clon, clon. Toc, toc, toc. I eixe comença a ser el ritual. Cada hora que passa les campanes repiquen i ell truca la porta. I espera que s'òbriga. I torna a seure als cinc minuts. I torna a trucar a l'hora següent.

Toc a la una; toc toc a les dos i així fins als 12 tocs de migdia, i de mitjanit.

De tant en tant ella eixia de casa, molt després que ell haguera trucat. Però quan sentia que la portia s'obria, s'amagava, perquè això no valia. Ell no buscava trobar-se-la per casualitat, ell buscava trobar-se-la perquè ella li obrira. Quan el pany girava, corria al pis de dalt i des d'allà l'observava. Tan alta, tan dolça, tan irresistible com sempre.

I els dies els passava assegut al costat d'aquella porta i només marxava per a satisfer necessitats humanes. I sempre de pressa, i sempre arribant puntual perquè repicara la porta després de repicar les campanes.

Al 5é dia, notà que li envaïa una sensació de derrotisme. Notà que no aguantaria molt de temps, que li guanyava la desesperació, el pessimisme. Però decidí combatre l'avorriment i ara acompanyava la seua espera, entre hora i hora, amb una vella guitarra. Amb la vella guitarra que ell li va regalar feia ara 6 anys. Una guitarra a què li mancava una corda, una guitarra rovellada i forada, però que era suficient per tocar les cançons d'un temps passat.

Tocava, cantava i inclús componia. Però continuava el seu ritual. A cada hora, a cada campanada. I pensava en ella. I pensava en què feia a cada moment i això li motivava per a compondre més cançons, perquè seguia sent la seua musa després de tant de temps sense veure-la. Perquè amb cada nota s'imaginava una vida per als dos. Amb cada cançó recordava i planejava un futur junts. Una llar, una família, unes abraçades, tot amb forma de cançons.

I de sobte li va vindre al cap una vella melodia que fa molt no tocava. Una vella melodia que li transportava al passat com cap altra ho feia. Una melodia que sonava de fons en aquell parc quan estaven els dos, sols però protegits, quan només estaven l'un per a l'altre, quan es van besar per primera vegada...

I quasi sense voler-ho els seus dits començaren a produir notes, les notes d'aquella cançó. Però no va poder cantar perquè començaren a repicar campanes. Dong, dong, dong... Fins a sis. I van a acabar les campanes i era el torn dels tocs. Però no va trucar. Es disposava a fer-ho, però abans que el seu puny cansat de la guitarra colpejara la porta, aquesta es va obrir. Ell, dempeus, alça la mirada i la troba a ella al front. Se li fa un nus a la gola, als pulmons i al cor. La veu li trontolla i ara no sap que dir. Però ella pren la iniciativa. Li diu que toque la cançó i les notes de nou comencen a sonar, belles i tendres com la primera vegada que les van sentir. -Canta- li diu ella. Però ell continu amb el nus a la gola, els pulmons i el cor i obre la boca però no aconseguix emetre el so. Ella el mira i somriu, com somreia abans. -Passa.

Discurs 25 d'Abril

Hui ens reunim ací per commemorar el 25 d'abril. Una data tràgica, una memòria perduda. Hui commemorem aquella batalla d'Almansa que va suposar la victòria borbònica i la derrota del poble valencià. Ens llevaren els furs, ens imposaren una llengua i ens volien fer perdre la identitat. 

Fou en 1707. Ja han passat 305 anys i encara estem com llavors. Encara continuem oprimits, encara continuem silenciats i encara continuem resistint. 


Hui Alacant, la terra oblidada, desperta per a reclamar el que és nostre. Despertem per a continuar la lluita. Despertem per a reclamar una cultura que està ben viva. Una cultura que es transforma en tabal, en dolçaines, en muixerangues, en joc de pilota, en ball de bastons. Una cultura que es transforma en un sentiment que ens unix i que té com a rerefons quatre ratlles de sang sobre un sol lluent.

 Discurs llegit el 28/04/12 en l'acte de commemoració del 25 d'abril a Alacant.