Sí, canvien les tonalitats. No vull imagianr a algun desficiós crític mirant les connotacions associades al sèpia en contraposició al blanc i negre. No es tracta de res d'això. Cada línia plasma una sensació i aquesta visió no era blanc i negra, era sèpia.
I cada flaix era amarg. M'amerava de melangia, em feia sentir inútil mente el nas plorava ben a frec del seu melic. Una carn tan tendra i suau, tan sèpia... Quina frustració, quin sentiment d'automenyspreu, de tristor.
Quins flaixos més punyents i innecessaris. El per què en el cap, el silenci en l'aire, el melic suau. Com canvien les visions! Tanta esperança com tenia en el sépia... I és que vag descobrint l'infinitat de subtileses que amaga tota gamma cromàtica.
