Desig

El desig s'ha fet persona

i ha pres el teu nom.

Com el verb que es feia carn,

com l'eruga que es fa papallona.

El desig s'ha fet cos i té els teus ulls,

s'ha fet mans suaus i veu dolça,

ha agafat la teua forma.

I ara et mire

com un orb mira la vida;

i ara et toque amb els sentits:

una olor suau, un tacte càlid, 

un sabor d'infantesa madura. 

Forta atracció,

ganes irrefrenables,

aspra necessitat,

dolça dependència. 

Encadenat per milers de somriures,

nugat amb força per cabells brillants,

empentat per unes cuixes joves;

m'arrossegue cap a tu.

No puc evitar-ho,

tampoc no vull.

El desig ara són sines  i natges. 

I em deixe captar. 

I em deixaria captar tota la vida

sols per fregar la teua pell, 

sols per notar a prop el teu alè,

sols per acaronar la teua senzillesa amb els dits.

Desig de companyia, 

desig de rialles,

desig de passió, 

desig d'amor.

Et torne a mirar: 

Ets tota desig.

Retorn

Vos esperem
amb una calma impacient;
i ens retrobarem
en unes hores, en un dia, en un mes.

No patiu perquè sent els vostres cants,
creuen mars i enfilen muntanyes.
No patiu, perquè les vostres llàgrimes
encara ens mullen els muscles,
perquès els somriures encara són compartits.
Perquè sou vosaltres cada crepuscle.

No desfeu la maleta.
Lleveu-ne la roba, sí,
però no tragueu les esperances,
ni els records, ni les anses.
Deixeu-los omplir tot l'espai i més
que algun dia, jo ho sé ben bé,
passaran al vostre cos.
I la roba a la maleta, i la maleta a l'avió.

Haureu aprés llengües i costums,
estareu diferents, alacaiguts.
Però el retorn serà dolç com no
ho ha estat l'èxode.
No hi haurà flors,
no és el mètode,
però estarem ell i jo,
i ella i tots.

Hi haurà planys
i estareu cansats per l'esforç
Però vostra és la força dels pares,
i dels germans i de l'amor.
Perquè sou de nou a casa
i mai més no sereu sols.


Que no és lluny
qui sents a prop.
Que no és mort
qui batega dins teu.
Que esteu aquí,
i aquí cabem tots.

Els teus ulls.

Els teus ulls me miren
i se'n van.
Els teus ulls il·lustres
no tornaran.
Foscos, brillants,
m'intenten esquarterar.
Els teus ulls
que trenquen la soledat.
Els teus ulls que alimenten,
els teus ulls no em deixen escapar.
M'enganxe com un peix a la xarxa,
m'angoixe i deixe de respirar.
I els teus ulls presents, enrabiats.
I el meu cos encés, tremolant.

Vull clemència i tinc els llavis muts;
i em mires.
Vull clemència per al meu cos nu;
et gires.
Vull clemència en silenci,
no em deixes parlar.
I em fas suar,
constrényer les mans,
busque escapar.

Els teus ulls bramen,
udol eixordador.
Els teus ulls parlen,
mots sense amor.
Els teus ulls, calents,
els teus ulls, la meua por.

Estiu

Em demanaves poesia,

però em furtaves els versos,

com m'havies furtat les nits.

Les nits de festa i perdició,

quan tu i jo ens besàvem,

quan ens amàvem i no teníem

sentiment de culpa. 

N'estaves tipa de versos i

volies passió, tu i jo enlairats,
ara en la lluna, ara en el sol.

Tu i jo enllaçats per un amor brusc,

ben viu i que ens matava de passió;

Ara romàntica, ara desenfrenada,

ara amb traïció. 

I uns fanals còmplices

d'allò que no es pot contar;

Un fanal còmplice i participatiu, 

un amic més que un fanal.

I el suor de l'estiu, 

el suor dels sentiments que ens 

borbollen a doll des de cada racó 

del nostre cos. Cossos suats, 

ànimes amerades. Racons banyats.

No volíem paraules tendres,

ni tan sols amistoses. 

Volíem un amor salvatge,

una vida salvatge,

una passió salvatge.

Volíem ser allò que només érem a les nits.

Uns desconeguts, potser, o

uns amants que es coneixen ben bé.

Però ho volíem i no el deixaríem escapar.

Què farem si hem perdut el control?

Ja no som amos dels nostres cossos.

Ells ho saben, ells fan.

A nosaltres només ens correspon oblidar. 

Alacant

Què et passa, Alacant, que ja no em mires?
Em conten que eres una altra i has canviat,
em conten que abans somreies.
Què et passa, Alacant, que ja no parles,
que les palmeres ja no ballen?.
Diuen que t'has transformat.
Diuen que t'han transformat,
que els cavalls ja no cavalquen,
i que les gents ja no t'aclamen.
Que passen els dies i no et pots expressar,
que mires al cel i busques la pluja,
que mires al terra i et destrossen la platja.
Ah! La platja... Diuen que la remor del mar
ofega els teus crits d'auxili, però alguns et sentim
des de la muntanya, des del que queda de muntanya.
Intentem ajudar-te, perquè tu ho eres tot.
Tu, Alacant, eres el meu còmplice,
m'has espiat i ho saps tot de mi, però
has sabut guardar el secret. Tot queda entre tu i jo.
Et somie perquè no puc recordar-te,
ja m'hauria agradat. I t'estime. I no et deixaré d'estimar.