Estiu

Em demanaves poesia,

però em furtaves els versos,

com m'havies furtat les nits.

Les nits de festa i perdició,

quan tu i jo ens besàvem,

quan ens amàvem i no teníem

sentiment de culpa. 

N'estaves tipa de versos i

volies passió, tu i jo enlairats,
ara en la lluna, ara en el sol.

Tu i jo enllaçats per un amor brusc,

ben viu i que ens matava de passió;

Ara romàntica, ara desenfrenada,

ara amb traïció. 

I uns fanals còmplices

d'allò que no es pot contar;

Un fanal còmplice i participatiu, 

un amic més que un fanal.

I el suor de l'estiu, 

el suor dels sentiments que ens 

borbollen a doll des de cada racó 

del nostre cos. Cossos suats, 

ànimes amerades. Racons banyats.

No volíem paraules tendres,

ni tan sols amistoses. 

Volíem un amor salvatge,

una vida salvatge,

una passió salvatge.

Volíem ser allò que només érem a les nits.

Uns desconeguts, potser, o

uns amants que es coneixen ben bé.

Però ho volíem i no el deixaríem escapar.

Què farem si hem perdut el control?

Ja no som amos dels nostres cossos.

Ells ho saben, ells fan.

A nosaltres només ens correspon oblidar.