Reflexió.

Hui no serà una altra història que contar, En aquest bloc també hi ha lloc per a la reflexió, per a pensar.

I fa poc vaig llegir al twitter una frase que em va xocar i em va fer parar-me a pensar. La frase era de @stiwi_hcf i deia açò: "Solo demostramos aquello que somos cuando estamos ante la peor de las situaciones."

Evidentment, ningú o, si més no, quasi ningú, s'atreviria a contrariar-la. Però allò em fa pensar. El nostre dia a dia és un engany? Aquells qui som, o qui mostrem ser és només una il·lusió, un miratge? O potser es tracta de la capacitat innata en l'ésser humà d'adaptar-se per a sobreviure.

Ningú no és tal com és. I no sé si estic parlant de sinceritat. No crec. No crec que la sinceritat i això siguen el mateix. La falta de sinceritat fa puntualment referència en creure una cosa i actuar contràriament a això i més puntualment encara de dir una cosa mentre pensem una altra.

Però crec que aquest cas és diferent. No és qüestió de sinceritat, és qüestió de saber qui som. És ben probable que ni nosaltres mateixos sapiguem qui som, ja siga pel fet de controlar els nostres impulsos, ja siga pel fet de tindre obligacions o per altres fets que ara no sabria enumerar. El cas és que tenim una personalitat amgada i amagada no vol dir que no coneix el proïsme, amagada vol dir que no ens coneixem nosaltres.

Però quan arriben situacions dolentes, quan se'ns escapa de la boca la frase "Ara tot té igual", potser no siga només una frase, potser estiga carregada de raó i tot deixe d'importar-nos, almenys per un moment. I com res no ens importa deixem de controlar els impulsos, deixem de banda les obligacions i el protocol i reunides aquestes condicions comença a aparéixer en nosaltres el vertader "jo". Comencem a ser qui som de veritat. Però només una estona, perquè la nostra supervivència passa per amagar els nostres "jos". I la nostra existència, vulguem o no, té com a finalitat màxima la supervivència, particular i de l'espècie.