Fanals apagats

Plovia molt. Un aiguat dels que no s'obliden. Però una pluja neta, recta, sense vent. El terra banyat, però sense rius. Els carrers estaven buits i era de nit, si fa no fa, les 12. La mitat dels fanals estaven apagats per talls elèctrics, l'altra mitat trontollaven: ara il·luminaven, ara s'apagaven. Bancs humits, fulles per terra i de tant en tant un llampec que trencava amb la foscor del paisatge.

I entre tota la solitud d'aquella nit es deixava veure una silueta, fosca, quasi imperceptible. Seia en un banc, capcot, i amb una llarga melena que li cobria el rostre, que el feia irreconocible. És per això que no tenia nom, era només un ombra, un anònim, pràcticament un ornament més d'aquell quadre tan dràstic.

Es podia notar com li queien les gotes des de l'última punta dels seus cabells fins al terra. Un continu recorregut que no tenia fi. Mentre una gota tocava terra, altra estava caient i altra començava a formar-se. La gent l'observava amb curiositat des de les seues finestres tancades; des de les seues cases calentes, amb estufes i abrics grossos.

Passaven els minuts i l'home mantenia la seua posició corporal. El cap mirant al terra amb la cabellera tapant-li la cara, les cames una mica obertes i en mig les mans entrellaçades. Respirava aquell home? Tindria llar? Tindria família? Tindria amics? Des de les seues cases, tots sentien llàstima per aquell home que aguantava l'aiguat com podia.

De sobte, un moviment. Les mans se separen i el cap s'alça. Amb la mà dreta es recull els cabells fent que ulls, nassos i boca es puguen veure amb claredat i la gent pot observar, sense dificultats, un ulls carregats d'l·lusió i un somriure d'absoluta felicitat. Somriu, i del somriure passa a les rialles. Riu ell a soles, però riu, riu més que qualsevol de les persones que l'observen des de casa. De sobte, s'alça, obre els braços i mira cap al cel. Li agrada eixa sensació, se sent lliure i infantil. Està gaudint de la vida.