La pluja de primavera.

Tots els dies anteriors feia sol i un oratge bo, un oratge fins i tot que convidava fer una visita a la platja. Feia eixe punt de calor de la primavera que no és asfixiant com la calor d'estiu. És la calor perfecta que et posa content i fa que et vinguen ganes d'eixir de casa, de compartir la teua vida amb el sol, amb el paisatge, amb la gent.

Els graus oscil·laven gustosament entres els 15 i 20º C i notaves que les sensacions que et provocava el clima les compartien la resta de gent que, com tu, havia decidit que no eren dies de casa. Les persones felices envaïen el carrer. I tu, mirant a un cel amb un sol lluent i sense núvols contaves acudits sense gràcia o proclamaves els teus sentiments sense vergonya, sense tabús. I els problemes no t'afectaven tant. És, era, la màgia del sol de primavera.

De sobte un dia obres els ulls i veus que entra molt poca llum per la finestra. I mires al cel, mitjans abril, i veus un cel ennegrit. No trobes el sol que et feia somriure i de sobte comences a sentir com les gotetes colpegen el teu cristall. Està plovent.

Tot és un canvi. L'oratge feliç deixa pas a un clima de tristor i foscor. Pluja, llampecs, vent... I els carrers buits. I les cares, de nou, agres. No vols contar acudits, però la gent tampoc no vol sentir-los. No vols enaltir els teus sentiments, potser ni tan sols vols mostrar-los mínimament. Et quedes prop de la finestra observant el paisatge desolador i fosc. Intentes imaginar que lluïx el sol de primavera, però saps que la imaginació només és tan forta quan dorms. Les cares agres continuen. Alguns trauen les mantes i abrics que tenien ja guardades. El panorama és diferent en tan sols dos dies. És la màgia de la pluja de primavera.

I ara, escrivint, saps que aquesta entrada no tindria cap significat si no fóra perquè les referències meteorològiques són una pura metàfora.

Passivitat.

No sé. La hipocresia, en general, és considerada com una qualitat de dubtosa honestedat. Segur que al llegir "hipocresia" vos ha vingut al cap una imatge negativa, fins i tot, potser, heu personalitzat la paraula i li heu posat la cara d'algú que considereu hipòcrita. Sembla que tots la veiem com una cosa llunyana. Bé, les actituds negatives sempre les veiem llunyanes.

No entenc, llavors, com fem un ús tan fàcil, espontani i, el que és pitjor, acceptat, d'ella. Som tots una colla d'hipòcrites (el tots és inclusiu, m'hauria d'ofendre jo tant com vosaltres). I no ens amaguem a l'hora de ser-ho. No sé si desconeixem com actuem, no sé si és que la hipocresia està tan acceptada com criticada ( curiosament, aquesta actitud ja és força hipòcrita). El cas és que és una de les actituds "negatives" més fàcils de veure pel carrer o per casa. Diguem-ne que és de les actituds "negatives" més naturals.

Apareix la hipocresia en una reunió d'amics en un bar. Apareix quan arriba l'hora de pagar i s'atrevixen a queixar-se del preu, de la crisi... Una cosa porta a l'altra i acaben parlant que si tal polític un lladre, que si podrien baixar-se els sous , que si el rei viu a la nostra costa... I tota aquesta vena s'accepta amb resignació. Com si no hi haguera alternativa.

Però desenganyem-nos. Saben que n'hi ha. Ho saben perquè altres l'han difosa. El problema és que les alternatives són utòpiques, inútils o massa costoses. Requerixen massa esforços. I les alternatives, les solucions, als problemes i dubtes que plantegen s'obliden. I arriba l'hora de canviar les coses i el resultat és el mateix de sempre, és recolzar allò que tant s'havia criticat des del bar, des del sofà de casa, des del carrer...

I si no és prou la hipocresia de recolzar el que ja heu criticat, pitjor és encara seguir criticant-ho. Quan es poden fer coses per remeiar la situació i no les fas, crec que hauries de perdre directament el dret de queixar-te.

Però això no passa, perquè la hipocresia està, hipòcritament, acceptada. Sap conviure amb nosaltres

Fanals apagats

Plovia molt. Un aiguat dels que no s'obliden. Però una pluja neta, recta, sense vent. El terra banyat, però sense rius. Els carrers estaven buits i era de nit, si fa no fa, les 12. La mitat dels fanals estaven apagats per talls elèctrics, l'altra mitat trontollaven: ara il·luminaven, ara s'apagaven. Bancs humits, fulles per terra i de tant en tant un llampec que trencava amb la foscor del paisatge.

I entre tota la solitud d'aquella nit es deixava veure una silueta, fosca, quasi imperceptible. Seia en un banc, capcot, i amb una llarga melena que li cobria el rostre, que el feia irreconocible. És per això que no tenia nom, era només un ombra, un anònim, pràcticament un ornament més d'aquell quadre tan dràstic.

Es podia notar com li queien les gotes des de l'última punta dels seus cabells fins al terra. Un continu recorregut que no tenia fi. Mentre una gota tocava terra, altra estava caient i altra començava a formar-se. La gent l'observava amb curiositat des de les seues finestres tancades; des de les seues cases calentes, amb estufes i abrics grossos.

Passaven els minuts i l'home mantenia la seua posició corporal. El cap mirant al terra amb la cabellera tapant-li la cara, les cames una mica obertes i en mig les mans entrellaçades. Respirava aquell home? Tindria llar? Tindria família? Tindria amics? Des de les seues cases, tots sentien llàstima per aquell home que aguantava l'aiguat com podia.

De sobte, un moviment. Les mans se separen i el cap s'alça. Amb la mà dreta es recull els cabells fent que ulls, nassos i boca es puguen veure amb claredat i la gent pot observar, sense dificultats, un ulls carregats d'l·lusió i un somriure d'absoluta felicitat. Somriu, i del somriure passa a les rialles. Riu ell a soles, però riu, riu més que qualsevol de les persones que l'observen des de casa. De sobte, s'alça, obre els braços i mira cap al cel. Li agrada eixa sensació, se sent lliure i infantil. Està gaudint de la vida.