La pluja de primavera.

Tots els dies anteriors feia sol i un oratge bo, un oratge fins i tot que convidava fer una visita a la platja. Feia eixe punt de calor de la primavera que no és asfixiant com la calor d'estiu. És la calor perfecta que et posa content i fa que et vinguen ganes d'eixir de casa, de compartir la teua vida amb el sol, amb el paisatge, amb la gent.

Els graus oscil·laven gustosament entres els 15 i 20º C i notaves que les sensacions que et provocava el clima les compartien la resta de gent que, com tu, havia decidit que no eren dies de casa. Les persones felices envaïen el carrer. I tu, mirant a un cel amb un sol lluent i sense núvols contaves acudits sense gràcia o proclamaves els teus sentiments sense vergonya, sense tabús. I els problemes no t'afectaven tant. És, era, la màgia del sol de primavera.

De sobte un dia obres els ulls i veus que entra molt poca llum per la finestra. I mires al cel, mitjans abril, i veus un cel ennegrit. No trobes el sol que et feia somriure i de sobte comences a sentir com les gotetes colpegen el teu cristall. Està plovent.

Tot és un canvi. L'oratge feliç deixa pas a un clima de tristor i foscor. Pluja, llampecs, vent... I els carrers buits. I les cares, de nou, agres. No vols contar acudits, però la gent tampoc no vol sentir-los. No vols enaltir els teus sentiments, potser ni tan sols vols mostrar-los mínimament. Et quedes prop de la finestra observant el paisatge desolador i fosc. Intentes imaginar que lluïx el sol de primavera, però saps que la imaginació només és tan forta quan dorms. Les cares agres continuen. Alguns trauen les mantes i abrics que tenien ja guardades. El panorama és diferent en tan sols dos dies. És la màgia de la pluja de primavera.

I ara, escrivint, saps que aquesta entrada no tindria cap significat si no fóra perquè les referències meteorològiques són una pura metàfora.