Cançó del dubte.

Odie aquesta construcció cultural que ens ha fet creure que l'amor és monògam. L'odie perquè l'he adoptada amb els braços oberts i ara no sé sinó viure-hi. Amb tot el mal que això provoca, amb tota l'amargor nocturna que em fa escriure quatre mots inconnexos, amb tota la ràbia de saber que no hi ha solució.

Amb tota la covardia de culpar a la societat per un problema a què no he sabut fer front. 

Vull lloar una esquena. I ho faré amb tanta qualitat com podré. Vull lloar-la perquè passe al núvol i m'abandone el cap on s'ha instaurat tan còmodament com si hi hagués nascut. Una esquena tan imperfecta, tan natural i vulgar que em té boig, que la somie cada dia amb una precisió fotogràfica.

La dibuixaria fidelment i no en perdria detall. Ni una arruga, ni una piga, ni un centímetre que balle de l'escala. Podria encertar-ne el color precís i el tacte. Sí, també el tacte, perquè l'he acaronada tantes vegades com l'he somiada.

Ara que l'he invocat l'esquena està ací, al full virtual. I la pintaria amb tots els besos que fos capaç.

Jo, en una altra vida, vull ser polsim o una partícula d'aire, com les moltes que ara m'entren per la finestra. Saber que sóc imprescindible però sense ser més que ningú, que no hi ha ràfega sense l'esforç de totes.

I a més això de volar, que sempre m'ha meravellat.