Vull lloar una esquena. I ho faré amb tanta qualitat com podré. Vull lloar-la perquè passe al núvol i m'abandone el cap on s'ha instaurat tan còmodament com si hi hagués nascut. Una esquena tan imperfecta, tan natural i vulgar que em té boig, que la somie cada dia amb una precisió fotogràfica.

La dibuixaria fidelment i no en perdria detall. Ni una arruga, ni una piga, ni un centímetre que balle de l'escala. Podria encertar-ne el color precís i el tacte. Sí, també el tacte, perquè l'he acaronada tantes vegades com l'he somiada.

Ara que l'he invocat l'esquena està ací, al full virtual. I la pintaria amb tots els besos que fos capaç.