Involució

Mesos enrere, llegia notícies del que estava ocorrent a "ses illes". Feia llàstima i donava el meu suport a tots aquells qui intentaven fer front a un govern de dretes que volia fer morir un llengua, el català, la nostra.Diferents manifestacions, llaços, cançons, reivindicacions. Uns parlants vius mostraven què volien i volien que la seua llengua de sempre (la dels pares, la dels iaios) siguera forta i viva. Bauzà i els seus jugaven un paper d'hereus dels qui ens van prohibir la llengua per la dècada dels 40. M'ho mirava amb compassió i pena, però tot s'ha de dir, lluny.

Ací, els atacs a la llengua també eren constants. Governats també per una (ultra)dreta, érem els parlants qui ens havíem d'encarregar de defensar-la, de que estiguera viva en la majoria dels àmbits de la vida. Amb tot, pareixia que la situació estava controlada i que la llengua no perillava. Per molt que volgueren els de dalt.

Sé del que parle. En el meu entorn no coneixia cap xiquet ni xiquet valencianoparlant. No obstant això, aquells que com jo havien cursat els seus estudis en "línia valenciana" assolíem un nivell de llengua estàndard prou acceptable (llevat de molts trets fonètics i estructurals) per a gent castellanoparlant. Podíem parlar valencià i entendre'ns, entre nosaltres i amb d'altra gent catalanoparlant. Encara que era insuficient, partíem amb una base bona i feia recuperar, menys del que tocava, una llengua a gent que la tenia perduda.

No passava el mateix amb la gent que no era de línia. Mai no sentien el valencià, només en classe de valencià. I odiaven l'assignatura perquè, òbviament, els costava força aprendre-la. Per a eixa gent el valencià sí que era ja una llengua totalment perduda i inútil.

Ara la línia desapareix. Ens vénen una suposada igualtat entre llengües. Parlen de percentatges com si les llengües foren matemàtiques o física, com si foren una ciència exacta. Establixen que s'impartiran classes en anglés, castellà i valencià, a parts iguals. Ho vénen dolç per als ignorants. 

Com pot equiparar-se una llengua minoritzada com és el valencià al mateix percentatge que llengües com l'anglés o el castellà? Era molta la gent, la majoria dels qui coneixia, que no sentia més valencià que el de les classes de l'escola que, per sort, eren totes les assignatures. Un aprenentatge escàs per a conéixer i manejar una llengua. Però podien, en moltes ocasions, assolir una base digna. Què hi serà ara? Què passarà amb tots els castellanoparlants que ni tan sols tindran el dret d'estudiar una línia en valencià? La solució és la que busquen, que no cresca el nombre de parlants i que els qui ja la parlen no aconseguisquen estandaritzar-la fàcilment. Afeblir la llengua per a que estiga més a prop de la seua mort.

Que no vos enganyen, no és un sistema equitatiu. Ja ha quedat demostrat per especialistes en educació i llengües que este sistema perjudica greument a la llengua minoritzada. Però esta gent no entén de professionalitat, perquè ni tan sols s'han molestat en buscar-los. Cal tindre en compte que és un model elaborat per gent probablement monolingüe i sense idea d'educació. Diuen plurilingüisme quan volen dir monolingüisme, que és el seu objectiu.

Tenim dues opcions, plorar la mort o lluitar per la permanència. Triem.

Altre petit poema.

No sues, per a què?
si el vent t'eixuga les llàgrimes,
si el vent t'eixuga els sucs

No sues, per a què?
si el llit et rebutja
si et sagnen els ulls

Si tens el cor protegit per rajoles
si murades et cobreixen la sang
si la cremallera als llavis
t'impedix actuar.

Innocent amiga,
que volies volar amb els peus.
Bella monja
en un món d'ateus

Fakir de matalassos trencats
teixidora de possibilitats.
Somiadora de cançons
caçadora de destral.

Balles entre cops d'aiguaneu
i amb sol tornes a ballar
parotets al cor,
mentides al cap.

Xiqueta dolça que transforma la realitat
que veu obrir flors i ho vol negar,
xiqueta dolça de pell bruna
que en llàgrimes es volia banyar.

Toc.

Toc, toc, toc. I després un silenci. Toc, toc, toc. I res. Ningú obre. TOC, TOC, TOC. Insisteix, perquè sap que hi ha algú a casa, perquè sap que a l'altre costat de la porta està ella i perquè sap que l'espera.

Toc. Només un toc. Un toc, suau, quasi inaudible, un toc de desesperació davant d'aquella situació. Toca a la porta i no toca al timbre. I ho fa perquè sempre ha sigut així; ho fa perquè ella el reconega i abans d'obrir o de no fer-ho sàpiga qui n'hi ha a l'altre costat.

Toc, toc, toc, toc. Prova ara amb quatre colps forts i lents, cada colp transmet més desesperació i incertesa, cada colp transmet més ganes d'enderrocar aquella porta, de plantar-si dins la casa i dir-li, amb amor i violència, tot el que sent. Però sap que no seria sensat fer això. Decidix esperar.

Clon, clon, clon. Toc, toc, toc. I eixe comença a ser el ritual. Cada hora que passa les campanes repiquen i ell truca la porta. I espera que s'òbriga. I torna a seure als cinc minuts. I torna a trucar a l'hora següent.

Toc a la una; toc toc a les dos i així fins als 12 tocs de migdia, i de mitjanit.

De tant en tant ella eixia de casa, molt després que ell haguera trucat. Però quan sentia que la portia s'obria, s'amagava, perquè això no valia. Ell no buscava trobar-se-la per casualitat, ell buscava trobar-se-la perquè ella li obrira. Quan el pany girava, corria al pis de dalt i des d'allà l'observava. Tan alta, tan dolça, tan irresistible com sempre.

I els dies els passava assegut al costat d'aquella porta i només marxava per a satisfer necessitats humanes. I sempre de pressa, i sempre arribant puntual perquè repicara la porta després de repicar les campanes.

Al 5é dia, notà que li envaïa una sensació de derrotisme. Notà que no aguantaria molt de temps, que li guanyava la desesperació, el pessimisme. Però decidí combatre l'avorriment i ara acompanyava la seua espera, entre hora i hora, amb una vella guitarra. Amb la vella guitarra que ell li va regalar feia ara 6 anys. Una guitarra a què li mancava una corda, una guitarra rovellada i forada, però que era suficient per tocar les cançons d'un temps passat.

Tocava, cantava i inclús componia. Però continuava el seu ritual. A cada hora, a cada campanada. I pensava en ella. I pensava en què feia a cada moment i això li motivava per a compondre més cançons, perquè seguia sent la seua musa després de tant de temps sense veure-la. Perquè amb cada nota s'imaginava una vida per als dos. Amb cada cançó recordava i planejava un futur junts. Una llar, una família, unes abraçades, tot amb forma de cançons.

I de sobte li va vindre al cap una vella melodia que fa molt no tocava. Una vella melodia que li transportava al passat com cap altra ho feia. Una melodia que sonava de fons en aquell parc quan estaven els dos, sols però protegits, quan només estaven l'un per a l'altre, quan es van besar per primera vegada...

I quasi sense voler-ho els seus dits començaren a produir notes, les notes d'aquella cançó. Però no va poder cantar perquè començaren a repicar campanes. Dong, dong, dong... Fins a sis. I van a acabar les campanes i era el torn dels tocs. Però no va trucar. Es disposava a fer-ho, però abans que el seu puny cansat de la guitarra colpejara la porta, aquesta es va obrir. Ell, dempeus, alça la mirada i la troba a ella al front. Se li fa un nus a la gola, als pulmons i al cor. La veu li trontolla i ara no sap que dir. Però ella pren la iniciativa. Li diu que toque la cançó i les notes de nou comencen a sonar, belles i tendres com la primera vegada que les van sentir. -Canta- li diu ella. Però ell continu amb el nus a la gola, els pulmons i el cor i obre la boca però no aconseguix emetre el so. Ella el mira i somriu, com somreia abans. -Passa.

Discurs 25 d'Abril

Hui ens reunim ací per commemorar el 25 d'abril. Una data tràgica, una memòria perduda. Hui commemorem aquella batalla d'Almansa que va suposar la victòria borbònica i la derrota del poble valencià. Ens llevaren els furs, ens imposaren una llengua i ens volien fer perdre la identitat. 

Fou en 1707. Ja han passat 305 anys i encara estem com llavors. Encara continuem oprimits, encara continuem silenciats i encara continuem resistint. 


Hui Alacant, la terra oblidada, desperta per a reclamar el que és nostre. Despertem per a continuar la lluita. Despertem per a reclamar una cultura que està ben viva. Una cultura que es transforma en tabal, en dolçaines, en muixerangues, en joc de pilota, en ball de bastons. Una cultura que es transforma en un sentiment que ens unix i que té com a rerefons quatre ratlles de sang sobre un sol lluent.

 Discurs llegit el 28/04/12 en l'acte de commemoració del 25 d'abril a Alacant.

La pluja de primavera.

Tots els dies anteriors feia sol i un oratge bo, un oratge fins i tot que convidava fer una visita a la platja. Feia eixe punt de calor de la primavera que no és asfixiant com la calor d'estiu. És la calor perfecta que et posa content i fa que et vinguen ganes d'eixir de casa, de compartir la teua vida amb el sol, amb el paisatge, amb la gent.

Els graus oscil·laven gustosament entres els 15 i 20º C i notaves que les sensacions que et provocava el clima les compartien la resta de gent que, com tu, havia decidit que no eren dies de casa. Les persones felices envaïen el carrer. I tu, mirant a un cel amb un sol lluent i sense núvols contaves acudits sense gràcia o proclamaves els teus sentiments sense vergonya, sense tabús. I els problemes no t'afectaven tant. És, era, la màgia del sol de primavera.

De sobte un dia obres els ulls i veus que entra molt poca llum per la finestra. I mires al cel, mitjans abril, i veus un cel ennegrit. No trobes el sol que et feia somriure i de sobte comences a sentir com les gotetes colpegen el teu cristall. Està plovent.

Tot és un canvi. L'oratge feliç deixa pas a un clima de tristor i foscor. Pluja, llampecs, vent... I els carrers buits. I les cares, de nou, agres. No vols contar acudits, però la gent tampoc no vol sentir-los. No vols enaltir els teus sentiments, potser ni tan sols vols mostrar-los mínimament. Et quedes prop de la finestra observant el paisatge desolador i fosc. Intentes imaginar que lluïx el sol de primavera, però saps que la imaginació només és tan forta quan dorms. Les cares agres continuen. Alguns trauen les mantes i abrics que tenien ja guardades. El panorama és diferent en tan sols dos dies. És la màgia de la pluja de primavera.

I ara, escrivint, saps que aquesta entrada no tindria cap significat si no fóra perquè les referències meteorològiques són una pura metàfora.

Passivitat.

No sé. La hipocresia, en general, és considerada com una qualitat de dubtosa honestedat. Segur que al llegir "hipocresia" vos ha vingut al cap una imatge negativa, fins i tot, potser, heu personalitzat la paraula i li heu posat la cara d'algú que considereu hipòcrita. Sembla que tots la veiem com una cosa llunyana. Bé, les actituds negatives sempre les veiem llunyanes.

No entenc, llavors, com fem un ús tan fàcil, espontani i, el que és pitjor, acceptat, d'ella. Som tots una colla d'hipòcrites (el tots és inclusiu, m'hauria d'ofendre jo tant com vosaltres). I no ens amaguem a l'hora de ser-ho. No sé si desconeixem com actuem, no sé si és que la hipocresia està tan acceptada com criticada ( curiosament, aquesta actitud ja és força hipòcrita). El cas és que és una de les actituds "negatives" més fàcils de veure pel carrer o per casa. Diguem-ne que és de les actituds "negatives" més naturals.

Apareix la hipocresia en una reunió d'amics en un bar. Apareix quan arriba l'hora de pagar i s'atrevixen a queixar-se del preu, de la crisi... Una cosa porta a l'altra i acaben parlant que si tal polític un lladre, que si podrien baixar-se els sous , que si el rei viu a la nostra costa... I tota aquesta vena s'accepta amb resignació. Com si no hi haguera alternativa.

Però desenganyem-nos. Saben que n'hi ha. Ho saben perquè altres l'han difosa. El problema és que les alternatives són utòpiques, inútils o massa costoses. Requerixen massa esforços. I les alternatives, les solucions, als problemes i dubtes que plantegen s'obliden. I arriba l'hora de canviar les coses i el resultat és el mateix de sempre, és recolzar allò que tant s'havia criticat des del bar, des del sofà de casa, des del carrer...

I si no és prou la hipocresia de recolzar el que ja heu criticat, pitjor és encara seguir criticant-ho. Quan es poden fer coses per remeiar la situació i no les fas, crec que hauries de perdre directament el dret de queixar-te.

Però això no passa, perquè la hipocresia està, hipòcritament, acceptada. Sap conviure amb nosaltres

Fanals apagats

Plovia molt. Un aiguat dels que no s'obliden. Però una pluja neta, recta, sense vent. El terra banyat, però sense rius. Els carrers estaven buits i era de nit, si fa no fa, les 12. La mitat dels fanals estaven apagats per talls elèctrics, l'altra mitat trontollaven: ara il·luminaven, ara s'apagaven. Bancs humits, fulles per terra i de tant en tant un llampec que trencava amb la foscor del paisatge.

I entre tota la solitud d'aquella nit es deixava veure una silueta, fosca, quasi imperceptible. Seia en un banc, capcot, i amb una llarga melena que li cobria el rostre, que el feia irreconocible. És per això que no tenia nom, era només un ombra, un anònim, pràcticament un ornament més d'aquell quadre tan dràstic.

Es podia notar com li queien les gotes des de l'última punta dels seus cabells fins al terra. Un continu recorregut que no tenia fi. Mentre una gota tocava terra, altra estava caient i altra començava a formar-se. La gent l'observava amb curiositat des de les seues finestres tancades; des de les seues cases calentes, amb estufes i abrics grossos.

Passaven els minuts i l'home mantenia la seua posició corporal. El cap mirant al terra amb la cabellera tapant-li la cara, les cames una mica obertes i en mig les mans entrellaçades. Respirava aquell home? Tindria llar? Tindria família? Tindria amics? Des de les seues cases, tots sentien llàstima per aquell home que aguantava l'aiguat com podia.

De sobte, un moviment. Les mans se separen i el cap s'alça. Amb la mà dreta es recull els cabells fent que ulls, nassos i boca es puguen veure amb claredat i la gent pot observar, sense dificultats, un ulls carregats d'l·lusió i un somriure d'absoluta felicitat. Somriu, i del somriure passa a les rialles. Riu ell a soles, però riu, riu més que qualsevol de les persones que l'observen des de casa. De sobte, s'alça, obre els braços i mira cap al cel. Li agrada eixa sensació, se sent lliure i infantil. Està gaudint de la vida.

Reflexió.

Hui no serà una altra història que contar, En aquest bloc també hi ha lloc per a la reflexió, per a pensar.

I fa poc vaig llegir al twitter una frase que em va xocar i em va fer parar-me a pensar. La frase era de @stiwi_hcf i deia açò: "Solo demostramos aquello que somos cuando estamos ante la peor de las situaciones."

Evidentment, ningú o, si més no, quasi ningú, s'atreviria a contrariar-la. Però allò em fa pensar. El nostre dia a dia és un engany? Aquells qui som, o qui mostrem ser és només una il·lusió, un miratge? O potser es tracta de la capacitat innata en l'ésser humà d'adaptar-se per a sobreviure.

Ningú no és tal com és. I no sé si estic parlant de sinceritat. No crec. No crec que la sinceritat i això siguen el mateix. La falta de sinceritat fa puntualment referència en creure una cosa i actuar contràriament a això i més puntualment encara de dir una cosa mentre pensem una altra.

Però crec que aquest cas és diferent. No és qüestió de sinceritat, és qüestió de saber qui som. És ben probable que ni nosaltres mateixos sapiguem qui som, ja siga pel fet de controlar els nostres impulsos, ja siga pel fet de tindre obligacions o per altres fets que ara no sabria enumerar. El cas és que tenim una personalitat amgada i amagada no vol dir que no coneix el proïsme, amagada vol dir que no ens coneixem nosaltres.

Però quan arriben situacions dolentes, quan se'ns escapa de la boca la frase "Ara tot té igual", potser no siga només una frase, potser estiga carregada de raó i tot deixe d'importar-nos, almenys per un moment. I com res no ens importa deixem de controlar els impulsos, deixem de banda les obligacions i el protocol i reunides aquestes condicions comença a aparéixer en nosaltres el vertader "jo". Comencem a ser qui som de veritat. Però només una estona, perquè la nostra supervivència passa per amagar els nostres "jos". I la nostra existència, vulguem o no, té com a finalitat màxima la supervivència, particular i de l'espècie.

Poema

Regala'm, ara que estem ací, un somriure.
Regala'm, ara que no hi ha murs, una abraçada.
Regala'm, ara que no bufa el vent, paraules.
Regala'm versos, regala'm besos.
Regala'm una mirada activa i penetrant, ara que no hi ha llum.
Sense diners, regala'm tot. Un mos dolç, per exemple.
Ara que el temps corre i passa, regala'm presència.
Ara que no hi ha espai petit, regala'm companyia.
No deixes de fer-ho.
Regala'm passió ara que crema el foc
Regala'm tendresa ara que plore.
Sense pensar-t'ho, sense meditar.
Regala'm un sospir, un més, ja que puc sentir l'alé en el bescoll.
Sents el silenci? regala'm música.
Regala'm cartes per ser clàssics,
regala'm missatges per ser moderns,
regala'm t'estimes per ser presents.
Però regala'm, regala't i no demanaré mai res més.

Dubtes

Està fosc. És tard... O potser no? No ho sap. Està fosc, sí, però és normal dins d'eixa cova, o d'eixa cambra. Realment, no sap on es troba, ni com ha arribat fins allà. Quin dia serà? Quin mes de l'any? Nota el fred, segurament serà hivern, però quant de temps porta allà? No ho pot recordar, no recorda res que no siga que fa una estona ha obert els ulls i estava allà dins, en eixe indret fosc i desconegut.
Cridar o callar? Si ningú no sap que està allà dins potser cridar siga una solució. Però, i si està segrestat? Si crida potser el maten o el torturen; no sap que pot ser pitjor.
Decideix deixar córrer el temps, però quant de temps? Com ho calcularà? De nou, dubtes. Mai s'havia plantejat abans com reaccionar en una situació així.
S'alça a les palpentes i intenta descobrir on està, què és aquell lloc. És inútil. Toca i acarona les parets, mou les mans inútilment per a veure si descobreix algun objecte que li puga servir de pista. Però res.
-Calma, xic. Tu eres molt valent i molt llest, sabrem eixir d'esta, entre els dos podrem.- Aquelles paraules que pronuncia per a ell mateix li donen força... o no? de sobte s'adona que està parlant sol, que s'està tornant boig. I arriben els dubtes de nou.
Continua tenint fred però sua. Serà la por? Quant de temps haurà passat des que ha obert els ulls? Es mira el canell per a mirar l'hora. Allò sí que li preocupa. No sap si és més inútil pel fet que no du rellotge o pel fet que no es veu res. Es colpeja la cara.
-Hola??- S'ha decidit a cridar. Se'n penedirà ara?. Els dubtes altra vegada. La por li augmenta. I si l'han sentit els segrestadors? I si ara vénen a per ell? Tem per la seua vida.
Se senten uns passos. Dos peus, una persona camina decididament cap a on és ell. El cor accelera. Morirà? Confirma que els passos van cap a ell, cada vegada els sent més a prop, cada vegada caminen més ràpid. Si no l'assassinen, potser serà perquè ja haurà mort d'un infart. Més a prop, podríem dir que ja arriben. Busca de nou amb les mans un lloc on refugiar-se. És inútil. S'haurà d'enfrontar amb el perill cara a cara, com un home, com en la guerra de jove. Cloc, cloc, cloc. Ja els pot sentir com si xafaren dalt seu, com si poguera tocar aquell so amb les mans. Més fort: cloc, cloc, cloc. I de sobte, quan sembla que ja està al seu costat els passos s'aturen.
Se sent una clau. Algú obre una porta. Veu la llum. Han obert la seua cambra. El mataran.
Cau defallit a terra, l'adrenalina i la por li han superat.
-Pare, què fas? Què et passa? Per què cridaves?
-Ah, eres tu, filla. I clar, açò és la casa. Perdona l'esglai. És la meua edat, ja saps, 86 anys no deixen ningú indiferent. Està tot bé. No et preocupes. - Se sent ridícul.

L'abraçada

Cada nit l'imaginava des de el seu llit. La imaginava amb ell, al seu costat. Era un home amb força capacitat d'imaginació. Allò no eren somnis, perquè encara no s'havia dormit, però ho pareixien. Vivia amb molt de realisme cada pensament que li ballava pel cap.

Però últimament sempre pensava i imaginava el mateix. La imaginava a ella, compartint el seu llit, abraçant-lo. Tanta era la força d'imaginació que fins i tot estirava els braços i era capaç de sentir aquell abraç, era capaç de sentir l'intercanvi d'energia i calor. -T'estime- Deia, parlant sense ningú, però sentint-se acompanyat. I estrenyia el no-res amb més força. La notava, la sentia, observava la seua esquena i col·locava el seu braç per sota el d'ella. La mà li queia a la panxa. Li encantava eixa panxa, no molt prima, no massa grossa. Un panxa perfecta. L'acaronava els cabells amb l'altra mà.

Però tot eren imaginacions i s'adonava quan acabava d'imaginar. Ansiós desitjava convertir en realitat els seus somnis. Ansiós aguardava impacient fins el dia, o fins la nit, que poguera compartir de veritat eixes abraçades.

Tot canvià quan va conéixer la xica perfecta i va acompanyar-lo a casa. Per fi tenia l'oportunitat de realitzar aquella tasca pendent. Com en la seua imaginació, ella es gità al seua costat i el li abraçà, li besà i li digué t'estime. Però el canvi d'energia i de calor no eren el que ell esperava; tenien més força els seus pensaments que aquella realitat. Estava decebut, inconforme. Com podia ser millor el que imaginava que el que succeïa? - Espera un moment- li digué a la xica. I llavors marxà a altra habitació, es gità, tancà els ulls i començà a imaginar. Ara si podia notar l'energia. Allò sí que li agradava.

La mort del ciri.

El ciri s'apagava. Ell sabia que seria la seua perdició. Però no podia fer res. A mesura que pasava el temps notava com la flama, més ràpidament que lenta es consumia. Ell moria poc a poc,es consumia al mateix temps que la flama. Havia de buscar un remei, no tenia altra alternativa. Si el ciri moria ell s'apagava.

En un intent d'autosalvació decidí avivar-la. Avivar-la bufant. La flama es va apagar. S'acabava de condemnar ell mateix.