Cançó del dubte.

Odie aquesta construcció cultural que ens ha fet creure que l'amor és monògam. L'odie perquè l'he adoptada amb els braços oberts i ara no sé sinó viure-hi. Amb tot el mal que això provoca, amb tota l'amargor nocturna que em fa escriure quatre mots inconnexos, amb tota la ràbia de saber que no hi ha solució.

Amb tota la covardia de culpar a la societat per un problema a què no he sabut fer front. 

Vull lloar una esquena. I ho faré amb tanta qualitat com podré. Vull lloar-la perquè passe al núvol i m'abandone el cap on s'ha instaurat tan còmodament com si hi hagués nascut. Una esquena tan imperfecta, tan natural i vulgar que em té boig, que la somie cada dia amb una precisió fotogràfica.

La dibuixaria fidelment i no en perdria detall. Ni una arruga, ni una piga, ni un centímetre que balle de l'escala. Podria encertar-ne el color precís i el tacte. Sí, també el tacte, perquè l'he acaronada tantes vegades com l'he somiada.

Ara que l'he invocat l'esquena està ací, al full virtual. I la pintaria amb tots els besos que fos capaç.

Jo, en una altra vida, vull ser polsim o una partícula d'aire, com les moltes que ara m'entren per la finestra. Saber que sóc imprescindible però sense ser més que ningú, que no hi ha ràfega sense l'esforç de totes.

I a més això de volar, que sempre m'ha meravellat.

Visió en sèpia

Sí, canvien les tonalitats. No vull imagianr a algun desficiós crític mirant les connotacions associades al sèpia en contraposició al blanc i negre. No es tracta de res d'això.  Cada línia plasma una sensació i aquesta visió no era blanc i negra, era sèpia.

I cada flaix era amarg. M'amerava de melangia, em feia sentir inútil mente el nas plorava ben a frec del seu melic. Una carn tan tendra i suau, tan sèpia... Quina frustració, quin sentiment d'automenyspreu, de tristor.

Quins flaixos més punyents i innecessaris. El per què en el cap, el silenci en l'aire, el melic suau. Com canvien les visions! Tanta esperança com tenia en el sépia... I és que vag descobrint l'infinitat de subtileses que amaga tota gamma cromàtica.

Visió en blanc i negre

I després de molt de temps, un rampell. Quan menys ho esperàvem, confessem-ho. Tot va passar ràpid com si faltaren fotogrames a la pel·lícula. Un parell de flaixos i les accions se succeïen.

Les recorde inconnexes i saltades, però  al mateix temps tan càlides i tranquil·les... Quina sensació! La felicitat de mossegar la vida. Un flaix i la teua resplendor a les palpentes, un altre flaix i els meus cabells embullats,  un altre flaix i els músculs concrets.

I així un reguitzell de flaixos, que potser no s'entenen, potser fins i tot n'he alterat l'ordre o he afegit elements imaginats. Tant s'hi val: feia temps que no veia un film tan complet. I sembla que recordaré cada flaix molt de temps...

Hom em va dir algun dia "Escriure és simplement tenir alguna cosa a dir i dir-la". Bé, tu sabràs, però potser millor si fas que allò que tens a dir m'interesse.

.

Se li va presentar quan no l'esperava, amb fúria, com si volgués esclafar-li el cap per tot el que havia fet. Tremolava el llit sencer. Tancà la porta tan secament que fins i tot botà el matalàs; estava atemorit. Es creuaren les mirades, ella enrabiada, ell espantat; uns segons llarguíssims. Se li acostà decidida i li digué "fill de puta", amb unes dents tan juntes que mai no l'hauria pogut entendre si no fos perquè sabia d'antuvi quin missatge li tenia preparat. Llavors es gità sobre el seu cos i repetí "fill de puta", ara amb més claredat i amb la mirada continguda, cremant-li les pupil·les, "fill de puta, fill de puta" li espetà molt seguidament i agafant-li els canells amb la mateixa força amb què li eixien les paraules.

I llavors el besà, sense cap dolçor, amb la ràbia acumulada. El besà i el mossegà mentre seguia pensant "fill de puta" i les llengües s'entortolligaven i el cos li feia moviments d'anada i tornada. Cada mossegada li feia més ràbia i li encenia més. Sense deixar d'estrényer-li els canells li cercà el coll i li feu grans mossegades, com  qui busca traure'n sang. Ell plorava per tot allò i al mateix temps notava el calfred del seu cos, la flama que li cremava els músculs. Les seues llàgrimes provocaven l'acció cada vegada més intensa d'ella: li mossegava el coll, els llavis, li notava l'erecció incontenible que es produïa dins d'ell.

-Abaixa't els pantalons- recta, sense vacil·lacions. Obeí, amb ganes d'acabar allò que l'estava encenent i matant al mateix temps. Ella es tragué les calces, mente ell deixava al descobert el seu membre  a punt d'explotar. El mirà als ulls per darrera vegada i pronuncià l'últim "fill de puta", mut. S'obrí de cames, tota humida com  estava, i cavalcà sobre aquell fal·lus unflat. Feia moviments enèrgics, amb tota l'energia de qui té un escalfor sobtat i només vol que desfer-se'n; se'l follava salvatgement i cridava tant que el colp de la porta quedava en un xiuxiueig. "Agarra'm el cul, cabró, mou-te". Ell obeïa submís i innocent com un cadell sense la mare, mentre ella s'aixecava la falda per facilitar-li l'empresa. "Agarra més fort, hòstia" li retragué per últim cop abans de notar com arribava a un orgasme salvatge, creixent, que no podia contenir més. Gemegà, li agarrà del monyo i es treballà el clítoris amb una velocitat de vertigen fins que l'últim crit inundà la cambra.

S'apartà, el seu membe encara erecte. S'alçà, es col·locà les calces i començà a marxar. Ell la mirava cristal·lí, encara en la mateixa posició i desconcert. -No te'n vages- Quasi suplicant. -Vés a la merda- I tancà la porta amb un colp sec, que sonà com el darrer crit de l'orgasme que acabaven de contemplar aquelles parets. Segurament l'últim.