Amor etern

Des d'aquella cornisa ho veia tot claríssim. Estava en un seté pis i si saltava li esperava una mort quasi segura. Al cap i a la fi, és el que volia. Abans de llançar-se, abans d'acabar definitivament amb la seua vida, gaudí del vent que li acaronava la cara. Tancà els ulls i omplí el seu cervell de bons records, de quan encara era feliç; records que tenien tots més de 20 anys. Però com passava sempre, els bons records només servien per a que el present fora més difícil encara. Començà a plorar, a maleir de nou el món. S'apropava el moment de saltar.

- Jaume no!! - Darrere seu aparegué Irene, la seua nóvia, l'única persona que de tant en tant li feia somriure- No ho faces.
- Irene, amor meu, no ho puc suportar. Vull acabar ja amb això. Digueu-me covard, digueu-me que estic boig. Té igual. Tindrà igual quan ja no siga viu.
- I si et dic egoista? Què serà de mi quan tu faltes?.
- No patisques, trobaràs un altre. A més, supose que no et convé un home que vol suicidar-se. No creus que mereixes un millor?
- Però jo no vull un altre home. Jo no vull un home millor, ni un home més entenimentat. Et vull a tu. Que no ho veus?
- Com ho puc saber jo, això?
- Perquè confies en mi, creus en mi. T'estic dient la veritat, sense tu hui no puc viure. Si se t'ocorre saltar, acabar amb la teua vida, jo aniré darrere teu.

Per fi Jaume reaccionà. Els ulls se li ompliren d'il·lusió. Tenia plena confiança en les paraules d'Irene. Li agafà les mans, es miraren als ulls. Els dos ploraven
- Jura'm amor etern - digué Jaume
- T'ho jure

Jaume apropà més la cara a la d'Irene i els dos es fongueren en un bes apassionat, banyat per llàgrimes. - Irene, t'estime - afegí Jaume convençut que tindria l'amor etern d'ella.

I llavors ell saltà. Ella no.

Volar.

Sempre repetia el mateix somni. Somniava ser un pardal i es passava la nit volant, fent cabrioles diverses en el cel. Somniava que anava de teulada en teulada i hi feia els nius. Però el que li agradava era volar. Se sentia lliure i li encantava la sensació de sentir-se dalt de la resta, mirant per damunt dels muscles la humanitat, sentint el vent en la cara.

Un dia era una gavina, l'altre un teuladí i l'altre un colom. Li agradava ser colom perquè podia estar sempre envoltat de persones, però quan veia el problema a prop fugia i volava. Volar era un vici.

Però els somnis sempre arribaven a la fi i aquell innocent pardal obria els ulls i es trobava amb la realitat: un llit incòmode i uns barrots. Encara li restaven 3 anys de condemna.

Treball.

Era la nit que tant havia esperat. Només tenia una hora per a preparar-ho tot. Per fi, Xavi tenia la casa buida i podria passar una nit a soles a Clàudia. S'esforçà per a que tot fora perfecte. Al terra, va col·locar al voltant de 20 ciris menuts fent la forma d'un cor i en la paret, a sobre del llit, va posar una foto dels dos besant-se, acompanyada a unes lletres grans que deien: "T'estime Clàudia". Era la nit que ambdós feia temps que somniaven. Era per fi una nit en què els dos només existirien l'un per a l'altre.

Faltaven 10 minuts per a l'hora quan ella havia d'arribar. Xavi o tenia tot preparat des de feia ja 15 minuts; era un home previsor. De sobte, una telefonada:
- Diguem?
- Amor meu, sóc jo, Clàudia.
- Carinyo! No saps la que et tinc preparada. Tardaràs molt a vindre?
- Això volia dir-te. Tinc treball, molt, a la oficina. No crec que puga anar-hi...
- Però hui... el nostre aniversari... la nit que somniaven...
- Ho sé, amor, però si no em quede esta nit potser m'acomiadaran, i saps que necessita el treball...
- Sí, ho sé.
- Ho sent, de veres. Sabré compensar-te
- Res...

I Clàudia penjà el telèfon. La nit s'havia trencat completament. Xavi plorà i es resignà. Ho tornaria a intentar altre dia.

El que no sabia Xavi és que la nit a la oficina no fou un moment puntual. A partir d'eixe dia Clàudia estava sempre ocupada i quasi no tenia temps per a veure a Xavi. Ja havia passat més d'una setmana i s'havien vist només un dia i una estona petita, perquè Clàudia havia d'anar a l'oficina. Xavi s'adonava que alguna cosa no anava bé, ja que abans es veien tots els dies i durant bastant temps. Començà a sospitar que alguna cosa passava, que tant de temps a l'oficina no podia ser real. El seu cap s'omplí de pensaments prou roïns, pensaments que volia evitar fora com fora.

Als tres dies Xavi s'alçà content quan va saber que hui no havia d'anar al treball, perquè la botiga on treballava hui no obriria. Decidí sense pensar-s'ho fer una visita sorpresa a Clàudia, que estava sempre en casa mentre ell treballava. Per fer la visita més sorpresa encara decidí no trucar la porta, sinó obrir amb les claus que ell tenia de aquella casa. Va arribar a la casa, va obrir i va entrar al crit de: "Carinyo, tinc el matí per a tu". Silenci. Ningú no va contestar. -Carinyo??- Repetí Xavi més fort per si ella no l'havia sentit. Com que no va obtindre resposta va creure que segurament ella havia eixit a fer alguna cosa i decidí esperar-la a que tornara. Al cap i a la fi tenia el matí lliure i res per a fer. Ara només tocava esperar, així que aniria al servei, venia amb ganes des de feia una estona, i esperaria després assegut en el sofà, veient la televisió. Va anar al servei, va obrir la porta i llavors ell va ser qui se'n dugué la sorpresa. La banyera plena i dins el cos nuu de Clàudia, amb ulls tancats i l'aigua roja. -Clàudia!!- Cridà mentre anà corrents fins a la banyera. Però era tard, allò només li va servir per confirmar el que va creure només obrir la porta: Clàudia s'havia suicidat.

Després de dues setmanes pel cap de Xavi encara passava la mateixa pregunta. Per què? L'única diferència és que ara sabia que del treball l'havien acomiadada feia dos mesos. Encara que Xavi va creure que ella tenia un amant ja no l'importava. - Hauria sabut perdonar-la- pensava, i començava a plorar. El que Xavi no sabia és que tots eixos dies en què Clàudia no havia estat amb ell els passà a casa, sola, mirant la paret i sense cap pensament en el cap.

.

-M'estimes?

-Clar que t'estime. Eres el millor que m'ha passat en la vida

-Ho dius de veres, Marta? És que jo t'estime moltíssim, crec que mai podria separar-me de tu.- Llavors Marta s'apropà més, li agafà les mans i, mirant-lo fixament als ulls, afegí:

-Jordi. No sé què faria sense tu, crec que el meu món no tindria sentit. Eres com l'aire necessari per a respirar, eres com els batecs del cor, necessaris per a viure. T'estime des del primer dia i t'estimaré molt de temps, o potser sempre. - Llavors ell amb una llàgrima furtiva per l'emoció li féu un bes llarg, apassionat, d'eixos que costen molt d'oblidar. L'emoció el portà a intentar algun cosa més, a fer d'aquell moment més màgic encara. Però Marta el detingué quan li volgué descordar la camisa.

- Ara no, Jordi. No m'apeteix. A més, saps que en 5 minuts he quedat amb Carles per fer una volta. Fa molt de temps que no ens veiem.

-Dues setmanes.

-Sí, i és el meu millor amic, el trobe a faltar.

-Em sembla bé. Em cau simpàtic Carles.

-M'alegre, això és important per a mi. Me'n vaig ja. No tardaré. T'estime amor meu!

Marta marxà en cotxe i de seguida arribà a casa de Carles. Trucà a la porta i ell obrí, nu, sense roba.

-Com es nota que em coneixes de tota la vida, Carles.

1.

Es deia Maria i era verge. No es relacionava amb xics i ja havia d'anar alerta de no fer-ho. Els seues pares la castigarien la vida sencera. Era religiosa, més o menys; en realitat, mai havia dedicat temps a pensar si ho era o no. Els seus pares ho eren i ella ho havia de ser, per herència, per genètica, perquè així ho va voler Déu. Cada diumenge anava a misa, encara que no feia molt de casel capellà, no per manca d'interés, sinó perquè les lliçons les tenia sabudes de casa.

Hui Maria eixia amb els seus amics. Tenia 18 anys i era la primera vegada que eixiria a la nit. Els seus pares, després de negar-se en un parell d'ocasions decidiren accedir-hi. Al cap i a la fi era l'aniversari de la seua millor amiga, la filla dels veïns, de confiança, una xica tan devota com ells i la seua filla. Estarien protegits per Déu.

Pintallavis, roba nova i els cabells planxats. Maria tenia il·lusió per conéixer eixe món nou, per saber què passa quan la gent dorm. Ja eren les deu mitja i Gracia, l'amiga, trucà el timbre. Sense fer-la esperar, Maria va baixar. Dues petons, felicitats, una abraçada i marxaren a reunir-se amb la resta de gent. La nit havia començat.

(...)

No sabia perquè però li agradava. Malgrat que ella només sentia dolor físicament, el plaer d'ell la feia feliç. Es barrejaven els sentiments: dolçor espiritual i dolor físic. El cas és que ella repetia i repetia i cada vegada una mica més feliç. Era un pacte just. Ella feia això per ell i ell li regalava bombons i flors.