.

-M'estimes?

-Clar que t'estime. Eres el millor que m'ha passat en la vida

-Ho dius de veres, Marta? És que jo t'estime moltíssim, crec que mai podria separar-me de tu.- Llavors Marta s'apropà més, li agafà les mans i, mirant-lo fixament als ulls, afegí:

-Jordi. No sé què faria sense tu, crec que el meu món no tindria sentit. Eres com l'aire necessari per a respirar, eres com els batecs del cor, necessaris per a viure. T'estime des del primer dia i t'estimaré molt de temps, o potser sempre. - Llavors ell amb una llàgrima furtiva per l'emoció li féu un bes llarg, apassionat, d'eixos que costen molt d'oblidar. L'emoció el portà a intentar algun cosa més, a fer d'aquell moment més màgic encara. Però Marta el detingué quan li volgué descordar la camisa.

- Ara no, Jordi. No m'apeteix. A més, saps que en 5 minuts he quedat amb Carles per fer una volta. Fa molt de temps que no ens veiem.

-Dues setmanes.

-Sí, i és el meu millor amic, el trobe a faltar.

-Em sembla bé. Em cau simpàtic Carles.

-M'alegre, això és important per a mi. Me'n vaig ja. No tardaré. T'estime amor meu!

Marta marxà en cotxe i de seguida arribà a casa de Carles. Trucà a la porta i ell obrí, nu, sense roba.

-Com es nota que em coneixes de tota la vida, Carles.