Amor etern

Des d'aquella cornisa ho veia tot claríssim. Estava en un seté pis i si saltava li esperava una mort quasi segura. Al cap i a la fi, és el que volia. Abans de llançar-se, abans d'acabar definitivament amb la seua vida, gaudí del vent que li acaronava la cara. Tancà els ulls i omplí el seu cervell de bons records, de quan encara era feliç; records que tenien tots més de 20 anys. Però com passava sempre, els bons records només servien per a que el present fora més difícil encara. Començà a plorar, a maleir de nou el món. S'apropava el moment de saltar.

- Jaume no!! - Darrere seu aparegué Irene, la seua nóvia, l'única persona que de tant en tant li feia somriure- No ho faces.
- Irene, amor meu, no ho puc suportar. Vull acabar ja amb això. Digueu-me covard, digueu-me que estic boig. Té igual. Tindrà igual quan ja no siga viu.
- I si et dic egoista? Què serà de mi quan tu faltes?.
- No patisques, trobaràs un altre. A més, supose que no et convé un home que vol suicidar-se. No creus que mereixes un millor?
- Però jo no vull un altre home. Jo no vull un home millor, ni un home més entenimentat. Et vull a tu. Que no ho veus?
- Com ho puc saber jo, això?
- Perquè confies en mi, creus en mi. T'estic dient la veritat, sense tu hui no puc viure. Si se t'ocorre saltar, acabar amb la teua vida, jo aniré darrere teu.

Per fi Jaume reaccionà. Els ulls se li ompliren d'il·lusió. Tenia plena confiança en les paraules d'Irene. Li agafà les mans, es miraren als ulls. Els dos ploraven
- Jura'm amor etern - digué Jaume
- T'ho jure

Jaume apropà més la cara a la d'Irene i els dos es fongueren en un bes apassionat, banyat per llàgrimes. - Irene, t'estime - afegí Jaume convençut que tindria l'amor etern d'ella.

I llavors ell saltà. Ella no.